TRANSEMPORDÀ 2005

Una aventura realitzada al Setembre del 2005, més de 400 Milles nàutiques, de l'Escala a colliure....a bord del nostre company d'aventures Jeanneau IzabalII de MarObert

Team de la Transempordà2005

Dia 1, Dissabte 10 de Setembre del 2005
L’Escala: 42º07’N, 3º08’E --------- L’Escala: 42º07’N, 3º08’E

A les 12 arribem al port de l’Escala. Allí ens esperen el Sebas (LOBO), l’Àlex (RUSTI), la Bea, el Miguel i l’Alessandra. Han passat la nit al vaixell, un Jeanneau Sun Odyssey 32 anomenat Izabal II, de 9,4 metres d’eslora. La sortida es complica: amb el txintxorro (la mini-zodiac) a l’aigua amb el Miguel a dins i el Rusti amb els nervis a flor de pell (és el seu primer viatge com a capità) fent marxa enrere, aconseguim sortir del pantalà. La gent ens mira, no sé perquè...

Els nou vinguts, o sigui, l’Àlex Pagés (SITO), el Joan (TITO), el Dani (PERA) i el Marc (MARCUS) es preparem per a l’aventura: nàutiques, banyador, ulleres de sol i la samarreta feta pel Lobo on, a més del sobrenom de cadascú, s’hi llegeix el punt exacte situat a alta mar on pretenem arribar l’últim dia, el punt de celebració , situat a 108º i 59 milles nàutiques de Port-Vendres.

Detall de les samarretes encarregades pel Lobo

Avui la intenció és anar a les Illes Medes i tornar a dormir a l’Escala per deixar els convidats, però després d’un matí assolellat ens trobem amb mal temps, pluja, poc vent i mala mar. També patim les baixes del Míguel i l’Alessandra, que es maregen, i després de dinar fondejats a Cala Montgó (també coneguda mundialment per Cala Mongo) gràcies a Cheff Sito, decidim tornar.

Tornant a Port de l’Escala amb mal temps i pluja, escorant....

Per cert, el GPS no funciona i sembla que la ràdio tampoc. Quins collons que tenen els que ens han llogat el vaixell!!, menys mal que Rusti porta un parell de GPS’s per si les mosques.

Un cop a port fem una visita al poble. Primer anem a prendre quelcom i ens trobem amb una sardinada popular (que no és sinònim de barata). Sardines boníssimes, i com fan l’allioli: alls, oli, essència de clementina i, a remenar-ho tot amb el puny! I no se’ls hi talla, no.

Després del comiat dels nostres convidats al vaixell, ens quedem els sis aventurers amb sis nits i cinc dies per endavant. Tornem al vaixell, endrecem els queviures, ens posem ben guapos i tornem al poble buscant una mica de festa. Acabem, després de moltes voltes, en un pub fent uns dards i un billar i tornem a la nostra casa flotant a passar la nostra primera nit.

Dia 2, Diumenge 11 de Setembre del 2005:
L’Escala: 42º07’N, 3º08’E --------- Llançà: 42°23’N, 3°10’E

Ahir vam anar a dormir tard així que avui també ens aixequem tard (menys el Tito que és una marmota i s’aixeca súper tard). Avui va de debò, naveguem primer amb vent i després a motor, parant una estoneta a Cala Jòncols per dinar.

Fondejats a Cala Jòncols....

Rusti concentrat manegant els aparells d’abord (GPS’s&MAXSEA)

Abans de fer-nos a la mar teníem la intenció de, en part, basar la nostra dieta en el que el mar ens oferís. Però o aquest és molt agarrat o no en tenim ni idea (lo primer, de ben segur...). Hem posat uns curris a la popa però l’ únic que hem pescat han sigut un parell de bosses de plàstic.

Marcus aprofita la calma per a escriure quatre línies del diari

Tito endinsant-se en el món de la navegació amb el Pep Bermejo

Sobre els volts de les deu del vespre arribem al port de Llançà, assabentant-nos de que el Barça ha guanyat gràcies a dos gols de l’ Eto'o. L’ amarrador resulta ser una mica accidentat al ser de nit i intentar-ho primer marxa enrere, però al final el capità Rusti se n’acaba sortint, poc a poc sembla que es fa amb l’Izabal II.

Amarrats al Port de Llançà

Aprofitem per anar als lavabos, són una canya, les instal·lacions són noves, i ja pensem en la dutxa a pressió de l’endemà. Sortim a prendre quelcom en un bareto que coneix el Joan i després tornem a bordo a tocar la guitarra i sopar. Amb perspectiva, serà el millor àpat que farem a la travessa (torradetes i embotits de pagès, formatges,...un plaer a bord)

Sopant a Port de Llançà

Sopar a taula! Pera i Marcus concentrats

Es juga als escacs i als daus, i amb aquests últims ens juguem on dormirem cadascú aquesta nit. Al capi Rusti li toca el pitjor llit i, com que també havia perdut als escacs amb el Lobo, li agafa un cabreig divertit amb el que ens anem tots a dormir.

Ah, per cert, avui és el dia en que fa poc menys de 300 anys ens van conquerir els castellans i crec que per mi ha estat el primer en el que m’he aixecat escoltant els segadors amb la senyera onejant al vent. Molt patriòtic si no fos perquè després de 20 cops d’escoltar l’himne et donen ganes de tirar-te a l’aigua.

Nostàlgia patriòtica del SITO l’11 de Setembre

Dia 3, Dilluns 12 de Setembre del 2005:
Llançà: 42°23’N, 3°10’E --------- Cala Colera: 42°24’N, 3°10’E

Avui les coses comencen mogudetes: mentre fem marxa enrere per sortir del pantalà del port, no ens adonem que per darrere passa un altre vaixell. Al fer girar l’hèlix en sentit contrari per evitar una petitíssima possibilitat de xocar, el vaixell se’n va cap a un cantó i quedem atrapats amb els morts del vaixell del costat, el port de llançà només té tres metres de calat! I nosaltres sense saber-ho... El Sebas es llença a l’aigua bruta del port a veure el que ha passat i ens explica que estem enganxats amb la quilla i amb l’hèlix al mort. Marcus puja a bord del vaixell del costat, i aconseguim desatansar una mica els morts. Entre això i els moviments del vaixell l’aconseguim alliberar. Recollim al Sebas i al Marcus en un altre pantalà del port més fàcil d’amarrar.

Continuem cap al Nord i fondegem a Cala Garvet, on també se surt a pescar. El Joan aconsegueix foradar un peix amb l’arpó però se li acaba escapant, i al final només podem fer un aperitiu amb les lapes que hem agafat. Abans, però, el Joan havia posat els curris al txintxorro, amb lo que al final l’hèlix del motoret acaba encallada amb el nylon.

A més a més això passa lluny del vaixell i sense haver pres la precaució de portar els rems a bordo, per lo que el Sito, el Sebas i el Joan han de tornar remant amb les mans. Sort que havien anat a deixar unes quantes “mines” a la cova i anaven més lleugers...

Detall al Maxsea de la situació de l’Izabal II (Cala Garvet)

Pera i Sito de relax and take it easy a Cala Garvet

Seguim cap al Nord. Arribem a Port Bou, l’entrada a Port Bou és espectacular, és entre fosc i clar, posem una mica de chillout i comencem a entrar a la cala molt poc a poc, gaudint de la vista. Com la previsió ho permet no entrem a port i ens quedem fondejats a la cala.

Entrada a PortBou

Fent-se de nit mentre estem fondejats a Cala PortBou

Més tard, ja de nit i amb les lots frontals en marxa, el Sebas aconsegueix arreglar l’hèlix del motoret amb l’ajuda d’un ferro.

Reparant el motoret del txintxorro, MacLobo i els seus ajudants

Sopem i sortim a coberta buscant la pau i tranquil·litat que dóna el mar i el cel estelat,...llàstima que només sentim a uns gavatxos esbroncant-se des de la platja.

Pera, Lobo i Rusti relaxant-se a coberta

Després de la partideta de daus ens juguem els llits com de costum, menys el Rusti que va preferir la del centre per a poder estar pendent de qualsevol incidència, i de mica en mica anem desfilant a dormir.

La nit va ser mogudeta, força 4 i el vaixell no garrejava de miracle. La cala no estava gaire protegida i el Rusti ho sabia,... va passar la nit del lloro, tota la nit vigilant mentre els demés dormien plàcidament.

Dia 4, Dimarts 13 de Setembre del 2005:
Cala Port Bou: 42°24’N, 3°10’E --------- Colliure: 42º12’0’’N, 4º21’20’’E

Ens aixequem de mica en mica i com cada dia el Sito es dona un cop de cap amb la botavara. Avui per esmorzar, detall! Marcus, Lobo i Tito han anat de bon matí al poble amb el txintxorro (el motoret respon a la perfecció amb la reparació casolana que li vam practicar) i porten botifarres del poble, pa i tomàquets. L’esmorzar d’aquell dia és memorable, després de tanta pasta una mica de carn s’agraeix.

Lobo, Marcus i Tito sorprenen a la tripulació amb les botifarres de PortBou

Proactivitat a Bord, Sito cuinant les botifarres i Marcus escombrant la coberta, miracle!

Després d’esmorzar intentem llevar l’àncora però ha quedat clavada al fons de la mar. Lobo torna a la càrrega i amb l’ajuda d’una clau anglesa aconsegueix alliberar-nos, menys mal de l’intrèpid del Lobo.

Ens hem quedat sense aigua, així que truquem al port per avisar-los i atraquem a la benzinera. De pas també omplim el dipòsit de gasolina i ens adonem que el motor gasta molt poc ja que en seguida és ple: només n’havíem consumit 3 litres. La veritat és que anàvem sempre a vela, Rusti és un apassionat de la vela i molt poques vegades posàvem motor. A més a més la meteorologia ho permetia, mantenint-nos durant gairebé tota la travessa en mitges de 6 a 7 nusos.

Reposant l’aigua i omplint de benzina al Port de PortBou

La sortida del port aquest cop és perfecta, sembla que tot ho tinguem més per la mà, i la part més positiva de tot plegat és que després del que ens ha passat és poc probable que ens passi res més.

Passant per Cap Bear, rumb a Colliure

De camí a Colliure

Pera i Joan de farra al privé del txintxorro

La nostra intenció avui és fondejar al migdia a Colliure i després tornar enrere menys d’una milla per passar la nit a Port-Vendrés, però al passar per allí veiem que simplement és un port sense gaire atractiu i decidim quedar-nos a dormir a la cala de Colliure, que des de la mar és simplement preciós.

S’hi llença l’àncora i tots menys el Joan i el Marcus se’n van amb el txintxorro a veure Port-Vendrés d’aprop.

Després de fer el sopar, jugar a escacs i xerrar una estoneta el Marcus i el Joan es comencen a preocupar ja que s’està fent fosc i la resta de la tripulació encara no ha tornat de la sortida amb el txintxorro...

Per fi, amb l’última claror, una silueta fosca s’apropa i arriben quasi de nit. La pel·lícula era que s’havien quedat sense combustible enmig de Port-Vendrés i havien demanat ajuda a un iot amarrat allí. Però no tenien mescla per al txintxorro així que un parell de gavatxos enrotllats els van portat amb cotxe a buscar una gasolinera oberta. Segons el Sito que era el que més sabia de francès s’han cagat en tot ja que a més a més no portaven ni un duro per pagar la mescla. En fi, de desventures sempre s’hi és a temps de viure-les, ja no sé que més ens pot passar...

Magnífica vista del castell de Colliure des del vaixell

Després, amb l’estómac ple, sortim amb el txintxorro i l’amarrem a l’escullera del poble. Per tal que no se l’emportin agafem un cable del motor com a clau i sortim a passejar. El poble és preciós, antic però restaurat i molt ben cuidat i net, amb una capella sobre el dic d’entrada a la cala, castell medieval amb fossar inclòs i església. Devia ser tota una plaça forta a conquistar en temps antics...

Voltant i fondejats a Colliure

Després de menjar-nos uns gelats boníssims i de disfrutar com nens d’alguna cosa una mica fresca anem a fer unes birres en un dels pubs del poble. Per cert, tenen Estrella Damm!

Aquí ens juguem els llits a cara o creu i li toca al Marcus al camarot de popa, on hi sobresurt el motor de tal manera que no li permet ni posar-se de cantó. Sort que més enllà hi ha més lloc i tot i que és una mica claustrofòbic s’hi dorm prou ample.

Un cuiner que s’estava fumant un cigarret al carreró ens ha dit que hi ha una discoteca a uns vint minuts a peu. El Pera, Tito i Sito se n’hi van, no sense que abans aquest últim ens porti a la resta al vaixell amb el txintxorro, fent gala de la seva destresa al timó... Després d’uns escacs sentim com arriben els aventurers després de caminar una bona estona i no trobar la disco, només un bon pet.

Per cert, aquest matí el Sito ens ha obligat a tota la tripulació a posar-nos un revitalitzant i suavitzant del cabell. Potser no serem els millors navegants d’aquestes costes però segur que som els mariners més nets i polits de tota França!

Dies 5 i 6, Dimecres i Dijous 14 i 15 de Setembre del 2005:
Colliure: -------- 42º12’0’’N, 4º21’20’’E -------- L’Escala: 42º07’N, 3º08’E

Llevem àncora pels volts de les onze i posem rumb al famós punt imaginari. Es comencen a acumular objectes i brutícia per tot el vaixell, però com que demà és ja l’últim dia ho deixem una mica de banda. Mentre avancem a bon ritme amb tramuntana cadascú va dinant segons la seva gana. Farem 54 milles fins al punt de ruta a alta mar marcat i després tornarem fent si fa no fa les mateixes milles fins arribar a les Illes Medes, recorrent en forma de triangle la distància que ens hi separa. Com que navegarem de nit s’han fet torns de dues persones per pilotar. El primer, de 12 a 2, el faran els dos Àlex(Rusti i Sito); el següent, de 2 a 4, el Dani i el Joan; i el tercer, de 4 a 6, el Sebas i el Marcus. Després cada hora es repetiran els torns. Aquest és el pla però evidentment sobre la marxa tot canvia.

Després de dormir una estona a fora a la banyera la tripulació se'n va dins del vaixell, deixant fora als dos Àlex al timó amb els arnesos posats. En seguida la mar comença a fer-se gruixuda i el vent a bufar fort, de manera que l’Izabal II es mou moltíssim i contínuament està escorat a babor. Les onades són de 2 metres aproximadament i el xaloc-migjorn bufa a ràfegues de 28 nusos, força 6-7.

Rusti aferrat a la roda amb el arnesos

Marcus flipant amb la navegació nocturna

Nocturn!

La tripulació, cada cop que hi ha una sotragada es desperta per tal de no caure, i al final alguns acaben dormint amb una cama flexionada i el peu arrepenjat allà on poden. Tot i això en Marcus al final acaba caient al terra mentre tot de coses li cauen al damunt. Emprenyat com una mona se’n va al camarot de davant on és el Pera tot i que només li queda una hora per dormir fins al seu torn. Però al estar una mica marejat només té ganes de dormir. De fet, tots estem igual, mig marejats i intentant dormir el màxim possible a pesar dels moviments del vaixell al trencar amb les ones. A més a més hi ha una escotilla que no tanca bé, i en una de tantes onades acaba entrant aigua a dins, mullant al pobre Sito que estava dormint just a sota. Els torns canvien segons les circumstàncies, el Rusti no dorm ni cinc minuts, sempre pendent del tema, i per fi arribem al punt assenyalat (de fet algú es despista i naveguem 5 milles de mes) sense celebrar res: ni cava, ni foto amb samarretes, ni res.

Amb dormir i capejar el mal temps ja n’hi ha prou. Això passa entre les dues i les tres de la matinada. A les quatre li toca al Marcus i al Lobo i, tot i el petit mareig, Marcus disfruta amb la roda a les seves mans. Navegar de nit és impressionant, només la llum de la lluna i els estels al teu voltant, mentre les onades es passegen bruscament per damunt del vaixell, esquitxant-te per tal que no t’adormis. Sincerament, val la pena la mala nit passada només per tenir aquestes dues hores d’absoluta i plena sensació de llibertat.

Ja és de dia, amb terra a la vista i el mar totalment en calma. Quin goig de dia! El Rusti no obstant continua amb l’arnés posat. No triga en treure-se’l i explicar-me que hem anat més enllà d’on tocava i que potser hem pecat una mica d’inconscients anant endins de nit sent com som tots plegats uns autèntics mariners d’aigua dolça. Però l’experiència ha estat positiva i n’hem sortit molt ben parats. A l’arribar a port ens podrem penjar una arracada com feien abans els mariners que passaven pel Cap d’Hornos. La tornada ha estat força més lenta ja que hem anat tota l’estona remuntant, però tot i així hem anat a una mitjana de 4 nusos. Ara però anem més lents, i quan arribem a les Illes Medes haurem estat un total de 26 hores seguides navegant.

A l’arribar a les Medes hem de fer l’última pràctica, ja que aquí no es pot fondejar per no malmetre el fons marí. Així que amb el bitxero hem d’aconseguir pescar una de les, per sort, moltes boies que hi ha. No és fàcil, però a la cinquena o sisena ens en sortim. I ara aquí toca el descans del guerrer: dormir, menjar, veure peixos i comentar la travessa. Després de fer-nos fotos aquàtiques amb el confiats peixos (aquí evidentment no es pot pescar i per això se t’apropen fins a tocar-te i tot) desamarrem i ens dirigim a l’Escala a tornar el vaixell.

Aquàtiques en les Illes Medes, impressionant paisatge submarí

Ja al port toca fer la feina més feixuga i pesada: netejar-ho tot (com està la nevera!), fer les bosses i repartir-nos el menjar i la beguda que ha sobrat.

Això s’acaba, anem a un restaurant a menjar de debò (quines ganes de menjar fresc i de variar la nostra pobre dieta!) i, mentre el món se’ns mou a tots contínuament i sense cap motiu aparent, ens felicitem i acomiadem. Al final hem complert tots els objectius marcats i ha estat una experiència inoblidable. Capità i mariners cap a casa i fins una altra! Bon vent i barca nova!

FINS LA PROPERA!

FI

Per Marc Pinto i Guilemany. MARCUS

(amb la inestimable ajuda del capità RUSTI, sense la qual aquest relat no hagués estat possible)